Entrevistes

AUTOENTREVISTA D’ÀNGEL BLANC CEL:

Andreu: Què és la poesia per a tu?

Àngel Blanc Cel: Podria ser tantes coses... no ho sé, la font de Marcel Duchamp o la mort de Sid Vicious.

Andreu: Però vostè es considera poeta?

Àngel Blanc Cel: Esclata el meu planeta, i deixo de ser poeta.

Andreu: Quins són els seus referents? Llegeix poesia?

Àngel Blanc Cel: Sí, he llegit a Pere Quart o Federico García Lorca però la meva poesia ve de la música, m’agrada molt el rock, hi ha lletres boníssimes com les de l’Evaristo Páramos.

Andreu: No tens èxit en la poesia, doncs per què segueixes escrivint?

Àngel Blanc Cel: Per a mi l’èxit és que li agradin els meus poemaris a l’Anna Carrique per exemple, segueixo escrivint perquè m’agrada fer-ho, és un joc, també perquè així em conec una mica més i em serveix de teràpia. És clar que m’agradaria arribar a moltes més persones però si la meva poesia no és bona és normal que sigui així.

Andreu: Què passa si li diuen que no sap escriure?

Àngel Blanc Cel: Res, perquè és veritat, no en sé, no tinc estudis.

Andreu: Ha dit que escriure li serveix de teràpia, vostè té una malaltia mental, com ho viu? Es sent malalt?

Àngel Blanc Cel: Sí, tinc esquizofrènia. Bé, ara em sento bé, prenent la medicació i amb l’ajuda dels metges, em sento millor. Amb la medicació se’n van els símptomes positius com les al·lucinacions o els deliris, però em queda allò de no saber relacionar-me amb els demés. També perquè sóc molt tímid.

Andreu: Has dit al·lucinacions, quin tipus d’al·lucinació?

Àngel Blanc Cel: No m’agrada gaire explicar-ho, perquè et posen l’etiqueta de boig. Bé, sí, sobretot auditives, la tele parlava de mi.

Andreu: Tornant a la poesia, té algun poema preferit?

Àngel Blanc Cel: Dels meus o d’altres poetes?

Andreu: Bé, digues un dels teus i un d’un altre poeta.

Àngel Blanc Cel: És molt difícil anomenar-ne només un, però m’agrada un dels meus que es titula “lluna daurada” que és l’últim del poemari “Poeta underground” i parla de la droga als anys noranta, de tots aquells ionquis que veia al meu barri quan era petit i que ja no hi són. D’altres poetes, m’agrada molt Maria-Mercè Marçal o en castellà Leopoldo María Panero, no sé, poetes molt diferents uns dels altres, però com que n’haig de dir un, diré el “Tu no ho saps” de Sílvia Bel Fransi que jo interpreto que parla de la mort i a l’últim vers diu: Però ni pels pèls et salvaràs.

Andreu: Pel que veig li agrada parlar de la mort, (sent jove com és) pensa molt en la mort?

Àngel Blanc Cel: Bé, els joves també pensen en la mort, doncs al seu voltant n’hi ha. Quasi tothom té algun parent que se li ha mort. No, no penso massa en la mort, crec que és un canvi més però m’agrada escriure sobre aquest tema perquè així penso que la tinc lluny i això m’anima.

Andreu: Creu que hi ha alguna cosa després de la mort? És religiós?

Àngel Blanc Cel: És un tema que no tinc clar, potser ens reencarnem, no ho sé, però jo he mort moltes vegades, quan tens un canvi molt fort en la teva vida és com si morissis i tornessis a néixer. I en cada poemari intento néixer de nou.

Andreu: Deixem aquest tema, vostè ha parlat de la droga als anys noranta, ha pres alguna droga?

Àngel Blanc Cel: N’he provat varies però el que feia quan era més jove era fumar cigarrets verds com dic en la meva poesia, ara (ja fa molt de temps) que no en prenc cap, no puc, ni tan sols bec alcohol. És més recomano no prendre’n cap, jo fumo tabac i tampoc recomano fer-ho a ningú.

Andreu: Hem parlat de mort, de droga però i l’amor?

Àngel Blanc Cel: L’amor? Em fa vergonya parlar d’amor.

Andreu: També és molt reivindicatiu en els seus poemes, parla molt de la guerra, què pensa sobre aquest tema?

Àngel Blanc Cel: Bé, ja ho he escrit, és una cosa que no entenc, però els estats deuen tenir un gran interès en fer-les, ja sigui per un benefici econòmic o de territori.

Andreu: La teva poesia es podria considerar poesia social?

Àngel Blanc Cel: Sí, crec que sí, la poesia social em ve del punk rock que també en feien. Però no només parlo de llibertat o de pau, també m’agrada reflectir els meus sentiments.

Andreu: Crec que la seva poesia és trista, vostè què en pensa?

Àngel Blanc Cel: Sí, és trista. Pensa que ho he passat malament i ho aboco tot en els poemes.

Andreu: Parles dels Sex Pistols, dels Ramones i de The Clash. Es considera un punk?

Àngel Blanc Cel: Bé, m’agrada molt aquest tipus de música i potser en els meus poemes es veu, però hi ha dies que em poso un disc de Julieta Venegas i també m’agrada. El punk crec que és alliberar-se de tot i en això sí que em sento punk. No crec que fer-se una cresta i portar cadenes ja significa que ets punk. Ah! No hi ha futur per a mi.

Andreu: També parla de Dalí sobretot en el seu primer poemari, vostè és surrealista?

Àngel Blanc Cel: M’agraden molt els quadres de Dalí o de Magritte. M’agrada l’escriptura automàtica dels surrealistes. Dalí va dir que la diferència entre un boig i ell, era que ell no estava boig, jo dic, que la diferència entre Dalí i jo és que jo sí que estic sonat.

Andreu: Es compara amb Salvador Dalí?

Àngel Blanc Cel: No, no. Ell era un geni, ell és un Déu, jo sóc mortal.

Andreu: Què és la bogeria per a tu?

Àngel Blanc Cel: La bogeria és fugir de la realitat, almenys en el meu cas, és veure un món diferent al que en realitat és, però, qui té la veritat? Cadascú té la seva, no sé, és complicat descriure la bogeria. Quan el cervell no funciona bé crea una altra percepció i veus i sents coses que no són reals.

Andreu: Utilitza la bogeria per escriure?

Àngel Blanc Cel: Crec que sí, per algunes imatges sí, també faig servir els somnis.

Andreu: Què és el que l’avorreix i què és el que el diverteix?

Àngel Blanc Cel: M’avorreix el sistema, i em diverteix crear.

Andreu: Es considera antisistema?

Àngel Blanc Cel: Això d’antisistema s’ho han inventat per desacreditar altres polítiques, si el sistema és el capitalisme, doncs sí, dec ser un antisistema. Però no m’agraden les etiquetes polítiques perquè en la meva contradicció també dec ser un antiantisistema.

Andreu: Parla d’anarquia en alguns poemes, llavors, és anarquista?

Àngel Blanc Cel: Jo normalment dic que sóc àcrata. Si parles d’anarquia ja ets anarquista? Bé, alguns anarquistes cremaven esglésies i jo no sóc amic del foc. L’anarquia estaria bé, però amb respecte per les persones, un caos sense maldat, la llibertat de debò.

Andreu: Llengua catalana o castellana?

Àngel Blanc Cel: Pot ser les dues? jo crec que quan més idiomes sàpigues, millor.

Andreu: Per anar acabant. És conscient que això de fer-se una entrevista a un mateix queda una mica estrany? Per què ho ha fet?

Àngel Blanc Cel: Sí. Perquè era una forma divertida d’escriure alguna cosa.

Andreu: La gent pensarà que tens doble personalitat.

Àngel Blanc Cel: No, l’esquizofrènia no és doble personalitat, hi ha molta gent que ho creu així.

Andreu: Aquesta és la darrera pregunta. Aquesta entrevista s’ha fet amb la música de Serrat de fons, li ha agradat?

Àngel Blanc Cel: Sí, els meus pares me’l posaven de petit.

FI.

SEGONA AUTOENTREVISTA D’ÀNGEL BLANC CEL:

Andreu: Ha publicat cinc poemaris, però què hi ha de la prosa i de l’assaig?

Àngel Blanc Cel: He provat d’escriure algunes coses però no m’agrado del tot i ho deixo al calaix, és que la poesia m’encanta, em fa sentir lliure i expresso millor el que tinc a l’interior.

Andreu: El seu darrer poemari “més negre que l’atzabeja” el defineix com a fosc, que és la poesia fosca per a tu?

Àngel Blanc Cel: Sí, doncs perquè l’estètica és fosca, perquè si fos música seria una mica com el rock gòtic. No sé, parlo de la mort, de desamor i de temes foscos com la guerra o les drogues per això crec que és negre, el títol ja ho diu.

Andreu: Això es deu a què passa un moment fosc en la vida?

Àngel Blanc Cel: No, bé, vaig escriure un parell de poemes foscos i llavors vaig investigar en aquest tipus de poesia, vaig anar provant de barrejar pensaments i sentiments amb una mica de ficció enfosquida. I així va anar, no és perquè estigui trist, bé sempre ho estic una mica, però si comparo amb anys anteriors sóc més feliç que abans.

Andreu: I doncs, què és el que el fa feliç?

Àngel Blanc Cel: A part de les persones que m’envolten, la poesia, l’acte de crear, la creativitat em fa fer un recorregut per totes les emocions que he tingut en la vida. Això em provoca una mena d’orgasme.

Andreu: Compara l’acte creatiu amb el sexe? Què és millor?

Àngel Blanc Cel: Són orgasmes diferents, però el d’escriure és tan intens que no sabria decidir-me per quin és millor.

Andreu: I ara amb el temps, què pensa sobre els seu primer poemari, “Poemes llunàtics”?

Àngel Blanc Cel: Crec que és més dolç, és trist però també té dolçor, no sé, estava sortint d’una crisi i tot em semblava galàctic, màgic i també llunàtic. També tenia temes més variats i era una mica un desordre però m’agrada aquesta anarquia, el que em passa és que no tocava gaire temes de lluites socials i això que a mi sempre em surt aquest tipus de poesia, potser era més sensible a temes més superficials.

Andreu: I des del seu primer poemari fins ara, creu que ha millorat?

Àngel Blanc Cel: Sí, segur que sí. No faig tantes faltes d’ortografia.

Andreu: Passem al segon poemari “moviments” parla de contracultures, en quina es veu més identificat?

Àngel Blanc Cel: Com dic en algun poema, sóc una barreja de contracultures. Anys 60, anys 70, anys 80, tot ha passat ja, ni tan sols havia nascut quan va acabar el moviment hippy o quan va començar el moviment punk.

Andreu: Parla també d’estils musicals, crec que s’ha deixat el hip-hop. Què pensa d’aquesta música?

Àngel Blanc Cel: Bé, no n’escolto gaire, però m’agrada. Shotta, Tote King, la Mala Rodríguez...també tinc un disc d’At Versaris, però no tinc cultura sobre aquest estil.

Andreu: Però considera poetes als mc’s?

Àngel Blanc Cel: Sí, bé és el que faig jo, faig rap sense música, m’agrada molt rimar paraules, però no seria capaç de pujar a un escenari i cantar-ho, em tremolarien les cames i la veu i tot el cos, sóc molt vergonyós. I és més, no tinc flow.

Andreu: Després del segon poemari va arribar el “Poeta underground”, què pots dir sobre aquest llibre?

Àngel Blanc Cel: D’aquest poemari és del que n’he quedat més satisfet. Normalment quan acabo un poemari no m’agrada gens, quan l’estic escrivint penso que és molt bo, però quan ja l’he publicat i el tinc a les mans, llegeixo i ja no m’agrada tant. Doncs en aquest em va passar que em va agradar.

Andreu: Pot ser que aquest poemari sigui el més surrealista de tots?

Àngel Blanc Cel: No ho sé, potser és el més lliure de tots. Crec que poeta underground és com un crit, com un no al sistema.

Andreu: Veig que en aquest llibre vas introduint el tema de l’esquizofrènia, és així?

Àngel Blanc Cel: Sí, em sentia més còmode amb mi mateix per a escriure sobre el tema, m’han dit que sóc valent de tractar poèticament l’esquizofrènia i que pot ajudar a no estigmatitzar-la i això és el que m’agradaria, doncs les malalties mentals, en part de la societat encara són mal vistes potser per desinformació o per discriminació. 

Andreu: I després vas escriure “Sant Jordi, no matis el drac!” és una continuació del “poeta underground” en quan a la poesia social?

Àngel Blanc Cel: Bé, sí que hi ha poesia social, però en aquest crec que vaig escriure més sobre els meus sentiments. Crec que hi ha dues parts, la part sentimental i la part de protesta.

Andreu: En aquest llibre vas rescatar poemes de quan tenies vint anys. Com és aquest viatge enrere?

Àngel Blanc Cel: Doncs són poemes que vaig escriure abans de publicar cap llibre, en tinc molts escrits però vaig escollir-ne alguns dels que en llegir-los mostraven el que pensava o sentia en el moment de Sant Jordi, no matis el drac!

Andreu: I tot això com ho escriu? Quan li ve el moment d’inspiració?

Àngel Blanc Cel: Em poso davant l’ordinador i començo, un cigarret i alguna cosa per beure i ja està. Música de fons també. La inspiració sempre hi és, no sé, durant el dia vas pensant coses o si has sentit això o allò, llavors ho escrius i ja, no crec que hi hagi un secret per escriure o per qualsevol disciplina artística.

Andreu: I des de quan escriu?

Àngel Blanc Cel: Escric des de l’institut, des que una professora em va fer descobrir la poesia, la Montserrat Zapata, escrivíem un poema i llavors es feia un concurs entre tots els alumnes del curs, un any vaig quedar segon i en un altre vaig guanyar, amb un poema d’amor dedicat a la noia que estimava en aquell temps, encara recordo el títol d’aquell poema “Flor de mis amores”.

Andreu: Així va començar a escriure en castellà?

Àngel Blanc Cel: Anava alternant el castellà i el català. Més tard vam fer un grup de música punk amb els amics, jo tocava el baix, no el sabia tocar ni el sé tocar ara, estàvem aprenent a tocar els instruments i ja intentàvem compondre, jo escrivia les lletres de les cançons. Però ho vam deixar d’hora i ja no he tocat mai més un instrument doncs no tinc ni idea de música, m’agrada molt escoltar-la però per fer-la has d’estudiar-la bé i jo era un mal estudiant. Quan vam deixar el grup (no vam fer cap concert) jo vaig seguir escrivint i aquelles cançons van passar a ser poemes i des de llavors fins ara que vaig escrivint, sortia de treballar i em posava a escriure qualsevol poema.

Andreu: Així la música està present en la seva poesia, quin estil musical escolta?

Àngel Blanc Cel: M’agrada molts tipus de música, però el que més escolto és el punk, des dels sex pistols fins a Green Day, tot tipus de punk també. El rock en general és el que més escolto.

Andreu: Quin disc ens recomana?

Àngel Blanc Cel: No ho sé, n’hi ha tants que m’agraden. De punk et recomanaria “anti todo” d’Eskorbuto o qualsevol dels de Gatillazo, a mi m’agrada molt el “Dianas Legales “ però el que vull recomanar sempre és “Això no rutlla” dels Baratos, un grup d’ska de Martorell, del meu poble.

Andreu: És mitòman?

Àngel blanc Cel: Sí, i quasi tots els meus ídols han mort, en un poema meu que es diu “Artistes i vides tristes” hi ha un vers que diu així: tots els ídols dins del nínxol. També tinc un poema que es diu “adéu als herois” que vaig escriure quan va morir Amy Winehouse i el vaig recollir en el llibre Sant Jordi, no matis el drac! Que parla de les estrelles de la música però també dels herois de casa, com la meva àvia o els meus pares. El poema parla de què tots podem ser herois, semblant a la cançó que cantava Bowie.

Andreu: Doncs fins aquí l’entrevista, ens veiem un altre dia.

Àngel Blanc Cel: D’acord, doncs fins aviat!

FI.

TERCERA AUTOENTREVISTA D’ÀNGEL BLANC CEL:

Andreu: Què li agradaria llegir? Quin tipus de poesia li agradaria que es fes?

Àngel Blanc Cel: M’agradaria llegir el “dents de polpa” de Maria Sevilla, ja el buscaré. Ja que diuen que és com escoltar Joy Division a tota pastilla. Ella és del 90 i jo del 87, segur que tenim coses en comú, no ho sé, ella és filòloga i jo no tinc estudis.

La poesia que m’agradaria que es fes? Doncs la que cadascú senti, que sigui el que es porti dins.

Andreu: Quin lloc creu que hauria de tenir vostè en la poesia catalana?

Àngel Blanc Cel: Jo no tinc lloc en la poesia catalana. La meva obra només es ven a familiars i amics. La poesia és per a persones cultes i jo sóc un noi trapella però no tinc ni idea d’escriure.

Andreu: Quin lloc ocupa la poesia en la societat?

Àngel Blanc Cel: Jo reivindico la poesia, és molt necessària. A mi em va fer de refugi en mals moments, no només escriure-la sinó també llegir-la. Així coneixes altres cors i universos i potser trobes en ells parts de tu o sentiments que has tingut, doncs no estem sols. Encara que sembli estrany a mi em va ajudar molt llegir a Leopoldo María Panero perquè veia en ell els meus problemes. Em va ajudar molt llegir els poetes de la generació del 27 doncs em perdia en els seus versos i així deixava de capficar-me en els meus mals. També és bo llegir-ne en els bons moments, recomano llegir el “ Lluíííís” de Sílvia Bel Fransi.

Andreu: A quin poeta li agradaria assemblar-se?

Àngel Blanc Cel: No, a cap. Jo vull que la meva poesia sigui diferent. Sempre he volgut que no se m’enganxi coses d’altres poetes. Allò de m’exalta el nou i m’enamora el vell,  a mi sobretot m’exalta el nou, el vell és molt bo i n’hauria d’aprendre d’ell però prefereixo mirar endavant i estripar-ho tot. Per exemple, quan escric un poemari m’oblido dels anteriors que he escrit per no tornar a fer el mateix.

Andreu: No és estrany un poeta sense estudis?

Àngel Blanc Cel: Sí, potser sóc l’únic. Tots han anat a la universitat i jo no, crec que era massa rebel per estudiar. Com que quan volia treia bones notes i de vegades era un gandul, em van fer una prova per veure si era superdotat, i va sortir que era més intel·ligent que la mitjana però no era superdotat. Preferia estar al carrer i llavors em vaig perdre això d’estudiar, però de vegades me’n penedeixo, encara que jo he seguit aprenent el que volia de forma autodidacta.

Andreu: I que t’hagués agradat estudiar? Però encara ets a temps?

Àngel Blanc Cel: Doncs, Belles arts o història de l’art, també filologia, no ho sé, mai ho he tingut clar. Sí, em veig massa ximple com per estudiar, em costaria massa.

Andreu: La teva malaltia t’impedeix escriure o t’ajuda?

Àngel Blanc Cel: De vegades no em sé concentrar, però jo diria que és al revés, que és la poesia la que m’ajuda en la meva malaltia.

Andreu: Has vist la pel·lícula “una ment meravellosa”, si és així, quina reflexió fas?

Àngel blanc Cel: Doncs no la vaig veure tota, la vaig veure ja començada i només vaig poder gaudir del final. Si ha de servir per a la gent que té esquizofrènia com jo, doncs que tothom la recomani, si va guanyar quatre oscars serà per alguna cosa.

Andreu: Creus que la teva poesia pot ajudar a gent que tingui alguna malaltia mental?

Àngel Blanc Cel: No ho sé. Espero que sí, però la meva poesia és trista i no sé si això pot ajudar algú.

Andreu: La tristesa és...

Àngel Blanc Cel: Un sentiment.

Andreu: Què penses sobre el canvi climàtic?

Àngel Blanc Cel: Ah, sí. Doncs hi ha una cançó de Sau que diu si algú em pogués explicar per què els rius estan contaminats, per què el mar és un abocador... i acaba dient que això es pot salvar. Doncs jo crec que nosaltres podem fer coses però som petits, són els poders, la gran maquinària la que ha de fer-ho, canviar aquests sistemes que no els importa contaminar.

Andreu: Ha escrit molts poemes sobre l’ecologia?

Àngel Blanc Cel: No, crec que no. Sí que n’hauria d’escriure més.

Andreu: Però, sí que ha escrit poemes en contra de la tauromàquia, “Sant Jordi, no matis el drac!” és un clar exemple. Què opina sobre aquest tema?

Àngel Blanc Cel: Sí, doncs també tinc un poema que es diu “En la festa”. Li diuen festa però no ho és. Tradició? Doncs quina tradició? M’agrada més aquells que salten per sobre el brau i l’esquiven, si volen torejar podrien fer-ho sense maltractar l’animal. Diuen que així l’animal no envestiria però que es posin en el lloc de l’animal quan li van clavant tot el que li claven, una mica d’empatia.

Andreu: Els poetes sou massa romàntics?

Àngel Blanc Cel: Hi ha de tot, n’hi ha que no ho són gens, però jo crec que se n’ha de ser una mica, en la vida em refereixo, jo ho sóc, espero no arribar a ser cursi.

Andreu: Qui són els poetes de la revolució del teu poema amb el títol de “Poesia de la revolució”?

Àngel Blanc Cel: Són aquells joves que pinten als murs frases revolucionàries. Tal com feia en Jean-Michel Basquiat amb el pseudònim de Samo.

Andreu: I vostè és un poeta de la revolució?

Àngel Blanc Cel: Potser sí. Ah! Però jo pinto en les pàgines dels llibres.

Andreu: Repeteix molt el vers que diu ”sóc l’inculte sota la pluja de paraules” per què insisteix tant en aquest concepte?

Àngel Blanc Cel: Perquè sóc un inculte fent poesia que és per a cultes i com que jo no sé escriure em mullo en aquesta tempesta. Deixo anar versos des de la meva incultura.

Andreu: També repeteix “la lluna verda” què simbolitza per a tu?

Àngel Blanc Cel: La lluna verda és la meva bogeria, crec que ningú veu aquest color en la lluna i si la veus verda és perquè no vius en la realitat. De vegades simbolitza la bogeria i de vegades la imaginació que de vegades van juntes.

Andreu: Sobretot en el tercer poemari introdueix els maniquins, per què veu a la gent com ninots?

Àngel Blanc Cel: Quan utilitzo els maniquins sobretot parlo de mi, perquè em veig quiet en una societat que va a gran velocitat.

Andreu: També escriu cartes que són poemes, com “carta d’un extraterrestre”, “carta d’un mico” o “carta d’un multimilionari” per què escriu aquestes cartes?

Àngel Blanc Cel: Doncs és un joc, em poso en el lloc del que diria un extraterrestre si ens escrigués una carta, o d’un mico.

Li diu el mico a l’home,

Mentrestant guerres esclaten:

-Fes el que vulguis, però si us plau,

Dóna’m un plàtan.

Crec que un mico ens diria això o en el cas del multimilionari crec que diria el que diu el poema. És així, com un joc, de vegades m’agrada escriure cartes que és una cosa que ja quasi no es fa.

Andreu: Bé, doncs ja he acabat les preguntes, si vol afegir alguna cosa, si no, ens veiem en una propera entrevista.

Àngel Blanc Cel: D’acord, doncs, visca la poesia! I fins una altra entrevista!

FI.